Teatre

Açí deixe el guió de la dramatització que vam representar a classe les companyes: Cora Torrico, Laura Marco, Iris Navarro i jo, Estefanía Castelló. Es tracta de dues escenes del llibre "Monopatins" de l'autor Manuel Molins.

Les meues companyes i jo hem realitzat l'obra amb dues titelles, una titella representa a Sara i l'altra titella representa al protagonista David. També hem utilitzat decorat i unes imatges relacionades amb l'aula, com per exemple, una cadira, una pissarra...

Escena 1

- SARA:  Què és, això?

- DAVID: El dibuix.

- SARA: (Desplega el paper i l’observa.) Això és un dibuix?

- DAVID: No és res més que una broma. No té cap significat.

- SARA:  Hi ha moltes classes de bromes. Què vol dir?

- DAVID: Un monopatí; no és més que un monopatí.

- SARA:  I això? (Silenci.) Un monopatí que esclata sobre... Sembla un míssil contra una ciutat... (David no pot contenir el riure.) Contra una ciutat?

- SARA: (Llegint.) «Et clavaré el monopatí pel cul»... Ah, ja ho entenc. (David riu.) O siga que el dibuix és un monopatí contra el cul d’algú... (Continua llegint.) «Sabem on vius i podem dir-li a ta mare que ets un marica. Vés amb compte»... Ja ho entenc.

- DAVID:  És una broma; no és res més que una broma i vosaltres ho compliqueu tot.

- SARA:  És una amenaça. Amenaces un company d’agredir-lo amb el monopatí i... Per què?

- DAVID:  Per res.

- SARA:  La violència i la coacció no s’han de tolerar mai. Ni en broma. Hauré de parlar amb els teus pares. Tens un monopatí?

- DAVID:  Parla amb qui vulgues. Sí. Ens reunim un grup d’amics per recórrer la ciutat. Som els           millors skaters de tots. Els meus pares no em faran res perquè jo no he fet res.

- SARA: Qui és el company? (Silenci.) Contra qui anava? (Consultant un quadern de notes.)

- DAVID:  Ara em diràs que he baixat el meu rendiment i que ja no em comporte bé a classe i que         n’he suspés sis.... Ja ho sé.

- SARA:  Ja ho saps? I els teus pares?

- DAVID:  Saben les que suspenc. Què més han de saber? La meua vida privada és meua i a ningú no li importa.

- SARA:  A ells els importa. I a mi; a mi també m’importa. Sóc la teua tutora i tinc la responsabilitat de saber què passa, per què has canviat d’actitud, per què fas aquesta classe de bromes...

- DAVID:  Ells també tenen els seus problemes. Que tu no has fet mai cap broma?

- SARA:  Mai no he amenaçat ningú. Odie la violència.

- DAVID: Hi ha moltes classes de violencia. Per exemple, aquesta, tirar-me de classe i fer-me aquest interrogatori per una broma de no res és també una forma de violència.

- SARA: Et creus molt llest, no?

- DAVID: Sé defendre’m.

- SARA:  Això és el que tu et creus. Però ací no cal defensar-te de res ni de ningú. Jo no t’ataque, la professora de socials no t’ataca; només volem ajudar-te...ajudar-te i mantindre l’ordre, la disciplina, el respecte i la bona convivència.

- DAVID:  Puc anar-me’n ja? (Pausa.)

- SARA: Què vols fer en la vida? D’ací a uns anys No hi ha res que t’agradaria ser quan sigues adult?

- DAVID: No vull ser adult, no m’agraden els adults. No els entenc i ells a mi tampoc.

- SARA: I com pots arribar a entendre’ls? No t’ho has preguntat mai? I com podem nosaltres entendre’t a tu? Tampoc no t’interessa? Cal fer esforços. Si volem entendre’ns,

- DAVID: Jo m’entenc amb els amics sense fer esforços.

- SARA:  Però hi ha molta més gent al món que els teus amics. No creus que paga la pena conèixer més gent que els teus amics?

- DAVID:  No ho sé... de moment, no crec que pague la pena; després, Ja vorem.

- SARA:  Què vols dir?

- DAVID:  Preguntes massa. Me’n puc anar?

- SARA: (Ompli una nota i li la dóna.) Digues als teus pares que vinguen a veure’m. Cal que en parlem. Els hi pregue que es posen en contacte amb mi.

Escena 2

- DAVID: L’any que bé canviaré d’institut

- SARA: Per què?

- DAVID: Ma mare ha decidit separar-se i aquest estiu farem el trasllat . Jo me’n vaig en ella i per això hauré d’anar a un altre institut. Pensava que potser encara ens tornaríem a trobar. Però ja veig que no, tot ha sigut un rumor fals.

- SARA: O un desig equivocat.

- DAVID: Que vols dir?

- SARA: Algun dia el comprendràs.

- DAVID: Quan siga adult?

- SARA: No, Ser adult no hi te res a veure. Hi ha molts adults que tampoc ho entenen, jo mateixa (Pausa)

- DAVID: Per què ho vas fer?

- SARA: Què?

- DAVID: Per què no hem vas denunciar?

- SARA: No ho sé (silenci) Perquè un adolescent també té dret a ser comprés. A més hauria servit de res? Creus que tu hauries canviat a millor si el denunciava?

- DAVID: No ho sé (pausa). No… pot ser, no; Potser m’hauria enrabiat mes encara.

- SARA: Si, segurament hauria estat pitjor el remei q la malaltia.